NO ARRIBAREM A ÍTACA SENSE ELS MARINERS DE BORD

 La xerrada a Figueres va ser una interessant experiència que afegida a altres que l'han precedit, em serveix per reforçar les conclusions que m'ajuden a aprendre cada dia una mica més. Es va celebrar en un local amb sabor d'abans, cor de la burgesia figuerenca amb cadires daurades i parets jalonades de tapissos, que contrastaven amb un públic entre el qual abundaven representants del que l'establishment‎ anomena esquerra radical. El debat es va desenvolupar en un clima d'exquisit civisme, però em va servir per confirmar una preocupació que venia detectant en precedents fòrums on predominava el pensament que els obrers no tenen pàtria. No debatré ara amb aquells que tornen a  arengar als pàries de la Terra al crit de:  proletaris de tots els països uniu-vos!  Aquest ímpetu internacionalista ja es va enfonsar a Espanya quan cada proletari va tenir accés a un "600" encara que hagués de possar-li aigua al radiador cada 100 kms. També entre els pàries hi ha classes i en el cas d'Alemanya es va acabar  definitivament quan els de l'Est van veure que els seus veïns tiraven de Mercedes.

Segones parts mai foren bones i encara que estic convençut que la fi del capitalisme -tal com ho entenem-, no està gaire lluny, no crec que el marxisme-leninisme torni a ser la seva alternativa. Malgrat això, és una realitat que en ocasions els extrems es toquen i no és casual que molts pensadors coincideixin a assenyalar a Marx com el més brillant teòric del capitalisme.

Per respecte a les víctimes, no furgaré en els greus errors en els quals van incórrer els moviments internacionalistes manipulant la part noble del marxisme, idees per les quals s'han immolat milions de persones; una sang que no compensa els escassos beneficis aconseguits fins avui. El que no faré en cap cas, és cedir un pam de terreny en la meva contrastada convicció que en el cas de Catalunya, aquest missatge ha estat especialment prostituït i utilitzat de forma partidària.

S'ha estès la idea entre les capes treballadores de la societat catalana que el dret a decidir i la reivindicació sobiranista és el caprici d'una burgesia que utilitza aquests arguments per desviar l'atenció sobre els problemes socioeconòmics globals. És molt més perillosa aquesta deriva intel·lectual -per els qui estem convençuts que no hi ha solució sense una Catalunya autosuficient i en llibertat-, que el discurs lerrouxista de "Ciutadans". Em preocupa especialment perquè es tracta d'una perversió induïda que no concorda ni de lluny amb la realitat històrica.

La lluita aferrissada per l'espai polític durant la Transició -que es considerava decisiva i irreversible-, va provocar la proliferació de líders d'opinió i d'historiadors ostatges d'interessos partidistes que en la seva pugna amb el nacionalisme -i per fer-se amb els vots de la classe obrera, especialment immigrant-, van decidir marcar territori abonant-se a la tesi de l'exclusiva extracció burgesa del catalanisme, la qual cosa des del punt de vista historiogràfic és una veritat a mitges que en casos com aquest és molt més letal que una mentida. El paladí d'aquest corrent va ser en Solé Tura, un trànsfuga comunista que es va vendre al socialisme felipista i va rendir tribut a Fraga Iribarne com a servil ponent d'una Constitució pactada amb els representants del franquisme.

 Josep Termes ha estat l'historiador amb més autoritat moral i acadèmica especialitzat en el moviment obrer català dels segles XIX i XX; va morir fa dos anys. Termes va ser tot un senyor d'esquerres autènticament democràtic que abominava dels dogmatismes. Procedia del pensament llibertari i per lluitar amb més eficàcia contra el franquisme, es va enquadrar en el PSUC, partit que més tard abandonaria perquè els heterodoxos com ell, troben poc acomodament entre els qui van optar per adaptar-se a una partitocràcia de caràcter endogàmic.

Si el professor Termes tenia una cosa clara, eren les arrels populars del catalanisme. Va demostrar documental i de forma contundent que la classe obrera va ser copartícip en grau màxim en la creació de la Catalunya contemporània. Les seves constatacions acadèmiques el van situar en un terreny incòmode, ja que no satisfeia una burgesia que pretenia atribuir-se tot el protagonisme, ni tampoc a uns marxistes que defensaven que el catalanisme no era cosa dels treballadors.
 

Convido totes les persones de bona voluntat a que s'apropin a l'obra d'en Josep Termes: "Les arrels populars del catalanisme" (Ed. Empuries) "Històries de la Catalunya treballadora" (Ed. Empuries) "La Catalanitat obrera: la Republica Catalana, l´Estatut de 1932 i el moviment obrer" (Ed. Afers)

És cabdal que prenguem consciència d'aquesta problemàtica, ja que es fa molt complicat que puguem arribar a Ítaca sense els mariners de bord i encara més en absència del guaita Termes. Malauradament, Josep va morir al peu del canó sense poder assaborir el reconeixement d'uns companys de lluita que van sucumbir a l'adoctrinament interessat. Dàltra banda, els il·lustrats historiadors deixebles de Termes van triar sortir a la foto decantant-se pels uns o bé pels altres.

Un destí capritxós em va situar en el rovell de l'ou d'una elit dominant que decideix per sobre de qualsevol poder de l'Estat. De procedència caciquil, va constituir-se en trama civil i es va emboscar darrere de dues dictadures desactivant qualsevol intent de llibertat democràtica. En 1978 va blindar la seva Democràcia Orgànica a l'empar d'una Constitució pactada sota amenaça de cop militar amb uns ponents neòfits que van vendre la seva dignitat a canvi d'una rellevància social vitalícia.

Si alguna cosa vaig aprendre d'aquella gent va ser que són invulnerables per mitjans democràtics gràcies a un acurat pla ordid durant l'última dècada del franquisme. No puc deixar d'esbossar un somriure quan escolto a algun ingenu parlar d'un federalisme en absència de federalistes o fins i tot buscant la benedicció d'els qui van fer el major negoci de la seva vida finançant la que els seus hereus anomenen "la guerra de papá".  

Si ens dediquem una vegada més al cultiu de la desmemòria i no aprenem del passat -obstinant-nos en lluites internes-, perdrem un altre guerra en la qual tant nosaltres com els nostres fills tornarem a ser les víctimes.