Sembla que ens hem familiaritzat amb l'expressió “crisi sistémica”. Amb aquest adjectiu, diferenciem la crisi que afecta profundament al sistema, de les considerades cícliques i de menor virulència. L'actual solament és comparable a la que es va iniciar en 1929, -salvant les distàncies que corresponen a cada moment soci-econòmic-.
El gran handicap és que per solucionar aquesta crisi no podem comptar amb el concurs d'una Tercera Guerra Mundial, que fins al 1945, va ser el remei que històricament s'havia utilitzat per desembussar una situació que es presentava límit. Descartada la solució bèl·lica global -que ens conduiria al suïcidi col·lectiu i probablement a l'holocaust final-, cal admetre que el món es troba en un carreró sense sortida; en una situació molt semblant a una d'aquestes pel·lícules de ciència-ficció, en la qual un organisme extraterrestre s'adhereix simbiòticament a una persona i la seva destrucció comporta també la del propi individu.
D'una forma o altra, en uns anys s’en ens en sortirem, tot i que haurem de vendre tots els mobles de l'àvia, però quan haguem esgotat aquests recursos, ens trobarem de nou enfrontats a la mateixa situació, probablement corregida i augmentada.
Recordaran que quan va esclatar la crisi de les “subprime”, es van reunir des del G-7 al 21 i encara que es van cuidar bé de no fer-ho públic, van arribar a la conclusió que per solucionar el problema d'arrel, haurien de fer-se el harakir . Com és natural, van optar per una solució menys traumàtica: la fugida cap endavant. Van decidir continuar amb el mateix esquema que s'havia manifestat nefast: els mateixos gestors, les mateixes companyies de “rating” que no havien rascat bola i el que és pitjor; amb les mateixes formulacions.
José Luis Sampedro –l'ancià de la tribu a qui no interessa escoltar- afirma que ens trobem en el mateix punt en el qual es va trobar el món feudal, quan de sobte es van adonar que tenien enfront uns canons que superaven els seus fossats i derrocaven les seves muralles; no tenien resposta. No és possible la refundació del capitalisme, de la mateixa forma que no va ser possible la refundació del feudalisme. I en això estem.
El parany sistemàtic que a la vegada embolica la crisi sistémica, va començar a teixir-se en 1909 amb la Legislació de Curs Legal que va significar el tret de sortida per a la desaparició del patró or. Allà va començar el dels diners virtuals per poder finançar la primera conflagració mundial. Des de llavors, el patró som els ciutadans, però aquesta és una altra història que tractarem quan m'hagi bronzejat una mica, activitat que de moment està exempta d'IVA, sempre que es practiqui al ras.
D'una forma o altra, en uns anys s’en ens en sortirem, tot i que haurem de vendre tots els mobles de l'àvia, però quan haguem esgotat aquests recursos, ens trobarem de nou enfrontats a la mateixa situació, probablement corregida i augmentada.
Recordaran que quan va esclatar la crisi de les “subprime”, es van reunir des del G-7 al 21 i encara que es van cuidar bé de no fer-ho públic, van arribar a la conclusió que per solucionar el problema d'arrel, haurien de fer-se el harakir . Com és natural, van optar per una solució menys traumàtica: la fugida cap endavant. Van decidir continuar amb el mateix esquema que s'havia manifestat nefast: els mateixos gestors, les mateixes companyies de “rating” que no havien rascat bola i el que és pitjor; amb les mateixes formulacions.
El parany sistemàtic que a la vegada embolica la crisi sistémica, va començar a teixir-se en 1909 amb la Legislació de Curs Legal que va significar el tret de sortida per a la desaparició del patró or. Allà va començar el dels diners virtuals per poder finançar la primera conflagració mundial. Des de llavors, el patró som els ciutadans, però aquesta és una altra història que tractarem quan m'hagi bronzejat una mica, activitat que de moment està exempta d'IVA, sempre que es practiqui al ras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada