ÉS CATALUNYA, ESTÚPIDS!

(no es tracta de cap insult; és l'adaptació d'una frase mítica referida a l'economia).

"Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España” (José Mª Aznar)

Oriol Junqueras és un gran tipus; el vaig conèixer fa uns anys a la UCE. Vaig aprendre d'ell aquesta part anecdòtica de la història que ens escamotegen en les edicions solemnes. Per exemple que a Catalunya -tret que un estigui situat enfront del mar-, la mirada sempre ensopega amb una muntanya. Per aquest motiu els catalans -que sempre van ser minoria en totes les batalles-, van sortir victoriosos en els casos en els quals, va ser possible aplicar tàctiques de guerrilla muntanyenca. A partir de que els estrategues militars varen acordar dissenyar els esdeveniments bèl·lics en espais oberts -i les guerres van passar a decidir-se per eliminació d'efectius-, els catalans vam anar de derrota en derrota. Oriol em va convèncer també que el penúltim error que va cometre Catalunya, va ser no acceptar l'oferta de Napoleó. D'haver-ho fet, probablement ara estaríem discutint sobre si el nostre nivell de felicitat és superior o no al de danesos, finesos o austríacs. Quan Junqueras va decidir donar el salt a la política, em va sorprendre gratament perquè va saber traslladar a aquest àmbit les seves capacitats i la seva natural frescor. Malgrat això, en l'altre plat de la balança, correspon dipositar l'evidència que encara li cal un bull en aquesta disciplina. Tot en la vida requereix del seu temps i evidentment l'Oriol no és Mazinger.

No està en el meu ànim aprofundir en la fractura partidista i espero de cor que es recompongui el més aviat possible, encara que alguns ja estan en la UVI. Els que van estar en l'acte de Sant Carles de la Ràpita el passat 4 d'octubre, em van sentir a dir alt i clar als representants de tots els partits, que els ciutadans, no tindrem compassió electoral amb aquells que avantposin els seus interessos de partit als de Catalunya. La fulminant i unànime reacció dels assistents em va reafirmar en la meva convicció.

La realitat és que un cop que no va poder celebrar-se el referèndum amb majúscula, hem passat d'una consulta no refrendaria a una consulta reivindicativa. A efectes pràctics, el valor jurídic de totes les convocatòries, era el mateix; o sigui zero. Ni tan sols el preferit i avortat referèndum, hagués tingut la condició de vinculant. A Espanya només són vinculants els referèndums constitucionals i els estatutaris. Qualsevol escenari consultiu que pugui plantejar-se en el cas que ens ocupa, estarà sempre condicionat a una posterior convocatòria electoral de caràcter plebiscitari.

Els que em coneixen saben de la meva etapa madrilenya i dels contactes que segueixo mantenint amb alguns membres de la “trama civil” de la capital del regne. Puc assegurar sense cap mena de dubtes, que els fastigueja exactament el mateix una consulta no refrendària que una consulta reivindicativa. El que en els cenacles madrilenys no s'admet de cap manera, és que els catalans disposin de qualsevol oportunitat per poder expressar lliurement la seva voluntat. Tenen injectat en vena que deixant apart els comicis autonòmics i municipals -que contempla la Constitució-, els catalans no tenim cap dret a expressar-nos en les urnes si no és en companyia de tots els espanyols. Aquesta i no una altra cosa és el que es dirimeix el 9-N.

Què em diu? Què hem de procedir a una declaració unilateral d'independència prèvia a unes eleccions de caràcter plebiscitari? Per què no, fa 6 mesos, un any o any i mig? Pot ser que l'estratègia partidària sigui tan encegadora que impedeixi veure la realitat a un partit amb la trajectòria d'Esquerra Republicana de Catalunya? Encara no han après de la història?. Això d'ICV ho veig normal, dons només un terç del seu electorat és independentista i ni de broma s'embarcaran en un plebiscit secessionista; molt menys ara que senten l'alè de Podem en el clatell. Els de la CUP ja sabem tots, que no és això, sinó tot el contrari.

Sóc una persona que arrossega tones de defectes però dins de les meves escasses virtuts està la intuïció. Heus aquí la meva predicció: La CUP subsistirà perquè els catalans els tenim assumits com els nostres cigrons negres de família. ICV pot convertir-se en residual si algú no fa un miracle. En uns comicis plebiscitaris pot perdre el 30% del seu electorat sobiranista més la mossegada de Podem, Guanyem i la monja alferes. Esquerra s'ha ficat en un bon sidral, però amb l'avantatge que disposa d'un mes per rectificar la seva postura fonamentalista. Si s’obceca en l'error, l'assassí de l'ascensor està a l'aguait.

El poble de Catalunya no necessita de massa “coaches”. Sap molt bé que la consulta del 9-N és per recarregar les piles; volem donar-nos aquest caprici i fer-li la botifarra a Rajoy i a tota la seva parentela. Ens hem guanyat a pols el donar-nos aquest petit homenatge. Després plebiscitàries, després DUI i abans de res i sobretot, la llibertat de Catalunya. Tot aquell que pretengui fer prevaler els seus interessos de partit als de Catalunya, ho pagarà molt car i aquesta amenaça inclou a Artur Mas. En aquests moments totes les cartes estan sobre la taula. Facin joc!